LES FLORS DEL MAL LXXV. SPLEEN❀

SPLEEN

Pluviós, irat amb la ciutat sencera,

de l'urna vessa a dolls un fred molt tenebrós

als pàl·lids habitants de les tombes veïnes

i va sembrant la mort en tot raval ombrós.
L'AUTOR INTERPRETA ELS SENTIMENTS DE TRISTESA I SOLETAT.
ENS SITUA EN UNA CIUTAT FREDA.

El gat que tinc a casa, buscant un jaç per terra

agita sense treva el cos magre i ronyós;

el cor d'un vell poeta per canonades erra

amb la cansada veu d'un geni fredorós. 
EL GAT ÉS EL MATEIX POETA QUE ESTÀ MALALT A CAUSA DE SPLEEN, ES TROBA CANSAT.
PER AIXÒ NO POT PARLAR, CANTAR...

Rondina ja el bordó, i el tió que fumeja

acompanya amb falset el pèndol refredat,

mentre en un joc igual com flaires putrefactes,
FUMEJA PERQUÈ ESTÀ JA MORINT-SE.
EL PÈNDOL VOL DIR QUE ESTÀ TRENCAT.

llegat antic, fatal, de vella hidròpica,

la sota de cors, bella, i la reina de piques,

xerren sinistrament dels seus amors difunts.

EL JOC DE CARTES VOL DIR QUE L'ÚNIC QUE LI QUEDA SON ELS RECORDS DELS AMORS DESAPAREGUTS.
 

LES FLORS DEL MAL. EL VERÍ ❀

              

 EL VERÍ

El vi pot revestir la més bruta cofurna
         amb luxe prodigiós,
i fa sorgir més d'un pòrtic de faula
         amb l'or del vapor roig que té,
igual que un sol que es pon en cel ennuvolat.

EL VI POT FER-TE CREURE COSES QUE NO SÓN VERTADERES. TE LLANÇARIA A BEURE.
VISIÓ POSITIVA DEL VI.
 
L'opi engrandeix allò que no té límits,
         allarga l'infinit,
aprofundeix el temps, furga la voluptat
         i emplena els cors de plaers
negres i ensopits, enllà de llur capacitat. 
L'AMOR ÉS UNA DROGA, COM L'OPI.
EMPLENA ELS CORS DE PLAER. SERVEIX PER A TROBAR UNA FELICITAT FICTÍCIA.

Però res d'això no val aquest verí que vessen
         els ulls que tens, de color verd,
llacs en què l'ànima em tremola i es veu a l'inrevés...
         Van els meus somnis, en corrua,
a sadollar-se en aquests gorgs amargs.

EL COLOR DE LA SEUA ENAMORADA TÉ MÉS FORÇA QUE QUALSEVOL DROGA.
QUAN ELL MIRA ELS SEUS ULLS VEU LA SEUA PRÒPIA ÀNIMA.

Però res d'això no val el pèrfid, gran prodigi
         de la saliva teva, que mossega
i duu a l'oblit una ànima innocent,
         i, arrossegada pel vertigen,
la fa rodar, esvanida, fins a les ribes de la mort!
ELS SEUS BESOS SÓN MÉS PODEROSOS QUE QUALSEVOL DROGA.
ÉS UN AMOR QUE LI ARRIBA A L'ÀNIMA. 

LES FLORS DEL MAL XXXIV. EL GAT❀

 

 

EL GAT



 Vine, gatet, al meu pit amorós
         —les urpes, a l'amagatall— 
i deixa'm submergir-me en els teus ulls,
         barreja d'àgata i metall. 
L'AUTOR AMAGA LA FIGURA DE LA DONA
LI RECORDA A LA SEUA ESPOSA, AMOROSA I ENFADADA.

Quan amb els dits t'acaricio ben a pler
         el cap i el llom flexible,
i quan la mà va i s'embriaga de plaer
         palpant-te el cos elèctric,
DIU QUE QUAN ELL ACARICIA EL GAT, SENT LA DONA, ELS COMPARA. EL GAT LI RECORDA AL COS E LA DONA.

veig la figura de l'esposa. El seu esguard,
         com ho és el teu, amable bèstia,
profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.
ANOMENA A JEANNE JUVAL, VEU LA SEVA FIGURA, LA MIRADA DE LA SEVA ESPOSA ÉS PROFUNDA I ALHORA TAMBÉ FREDA.

         I, des dels peus fins a la testa,
neda un airet subtil i un perillós perfum
         tot al voltant del seu cos bru.
COMPARA AL GAT BRU ES REFEREIX AL COLOR DE LA PELL DE JEANNE DUVAL, EL PERFUM PERILLÓS QUE DESPRÈN.

LES FLORS DEL MAL XXXI. EL VAMPIR ❀

El vampir

Tu, que has entrat com una daga
dins el meu cor queixós;
tu, forta com una armada de dimonis
vas venir, boja, engalanada,

a convertir en jaç i domini        
el meu esperit humiliat;
—infame ser que em té lligat
com el forçat a la cadena,

i al joc el jugador obstinat,
a la botella l'embriac,
i a la carronya la vermina,
—sigues per sempre maleïda!

Al ràpid glavi li he pregat
de conquerir la llibertat,
i he dit al perfidiós verí:
salva'm de la roïndat.

Ai las! Verí i espasa
m'han menyspreat i han dit:
«No escau que siguis redimit
del pèrfid esclavatge,

ruc! —Si el nostre esforç
t'alliberés d'aquest poder,
el teus petons darien vida,
altra vegada, al teu vampir!».

ESTROFA 1
Ella ha entrat en el seu penmsament, i diu que és com una daga perquè està depressiu  i no la pot conquerir.

ESTROFA 2
Diu que està enamorat d'ella i que no pot escapar, com una pres en una presó.

ESTROFA 3
Baudelaire parla d'una dóna que ell està molt enamorat però com ella l'ha fet mal,ell la desea el mal.Fa tots els esforços per a poder oblidar-la i es transforma en una obsessió.Al final de la estrofa maleeix a ella com si es tracta-se del seu pitjor enemic.

ESTROFA 4
Pensa que la mijor manera per a escapar del amor que el fa mal és el suḯcidi.

ESTROFA 6
Es sent esclau i diu que ha de continuar, es com una personificacio del verí i la espassa

ESTROFA 7
Encara que aconseguera morir, continuaria enamorat d'ella i els seus petons el reviurien   

LES FLORS DEL MAL XXII. PERFUM EXÒTIC❀

PERFUM EXÒTIC   

Si ensumo la fragància d'aquest teu pit que crema,
els ulls tancats, un vespre càlid de tardor,
veig desfilar davant de mi ribes felices,
fulgents pels raigs d'un sol invariable; 

HI HA UNA ATRACCIÓ FÍSICA. 

ELL TANCA ELS ULLS I IMAGINA UN LLOC EXÒTIC.

una illa peresosa on la natura dóna
arbres mai vistos i saborosos fruits;
homes de cossos prims, però vigorosos,
i dones que sorprenen pel seu esguard sincer.

L'ILLA ON ELL ES TRANSPORTA AMB EL SEU PERFUM.

ÉS UN DESCRIPCIÓ SUBJECTIVA I IDEALITZADA.

Guiat per l'olor teva a climes agradables,
veig un port carregat de veles i de pals
encara fatigats per l'onada marina,
HI HAN VAIXELLS DE VELA, EL CLIMA ES MOLT AGRADABLE.

EL PERFUM LI RECORDA E ELLA.

DEL PERFUM A LA VISTA.

mentre el perfum dels tamarindes verds,
que circula per l'aire eixamplant-me els narius,
se'm confon dins el cor amb cants de mariners.

COMPARA EL SEU PERFUM AMB EL TAMARINDO.

DEL PERFUM A L'OÏDA. 

 

LES FLORS DEL MAL XXI. HIMNE A LA BELLESA ❀

HIMNE A LA BELLESA
 
¿Véns de l'abisme o d'un cel insondable,
Bellesa? El teu esguard, que és demoníac i diví,
vessa confusament el crim i el benefici,
i és per això que se t'assembla el vi.
ES QÜESTIONA L'ORIGEN DE LA BELLESA I DIU QUE POR SER DOLENTA O PERFECTA, COM EL VI.
 
Portes en la mirada l'aurora i el crepuscle;
escampes perfums com la tempesta al vespre;
són filtre els teus petons i una àmfora la boca,
que fan covard l'heroi i coratjós el nen.
ELS BESOS SÓN MOLT PODEROSOS, EL MÉS COVARD ES CONVERTISCA EN HEROI. 
 
¿Surts de l'abisme negre o véns dels astres?
El Destí, captivat, com un gos t'estalona;
sembres a l'atzar la joia i els desastres,
i ho senyoreges tot i no respons de res.

ES PREGUNTA SI L'ORIGEN DE LA BELLESA ES L'ABISME NEGRE O ELS ASTRES, POT DONAR-TE UNA JOIA I A LA VEGADA DESASTRES.
LA BELLESA DOMINA LA TEUA VIDA.
 

Camines sobre els morts, Bellesa, fent-ne mofa;
l'Horror no t'és la menys preuada de les joies,
i el Crim, com el penjoll que més t'estimes,
dansa amorosament sobre el teu ventre altiu.
ES POR TROBAR BELLESA EN LA SEUA PART NEGRA.
 
L'insecte enlluernat vola vers tu, candela;
crepita, crema i diu: «Oh flama beneïda!».
Inclinat en l'amada, l'enamorat panteixa
igual que un moribund acariciant la tomba.
LA BELLESA ES CAPAÇ DE MATAR-TE, TU MORS FELIÇ.
SAPS QUE ET FARÀ MAL PERÓ CONTINUES ANANT.
 
¿Què hi fa, si véns del cel o de l'infern, Bellesa,
monstre terrible, ingenu i espantós,
si els ulls que tens, els peus i el teu somriure m'obren
la porta d'un Infinit que estimo i mai no he conegut?
DONA IGUAL SI ETS DE DÉU O DE SATANÀS.
SOMRIURE LI OBRE UNES PORTES QUE MAI AVIA EXPERIMENTAT I LI DONA IGUAL LES CONSEQÜÈNCIES PERQUÈ ARA ES FELIÇ.

De Satanàs, de Déu, ¿què importa? Àngel, Sirena:
¿què hi fa, si converteixes —fada amb mirada de vellut,
ritme, perfum, lluor, tu, única reina!—
el món en menys horror i menys feixuc l'instant?

BUSCA EIXE INSTANT DE FELICITAT I LI DONA IGUAL QUI SIGA LA BELLESA, UNA XICA BONA O UNA MALVADA, L'ÚNICA COSA QUE VOL ACONSEGUIR ES LA FELICITAT.
 DADDY YANKEE.

LES FLORS DEL MAL XVIII. L'IDEAL❀

L'IDEAL

No seran mai, aquestes noies de vinyeta,
productes espatllats d'un segle decadent,
els peus amb borseguins, els dits amb castanyetes,
les que satisfaran un cor com el que tinc. 


Deixo per a Gavarni, poeta de clorosis,
l'estol xiuxiuejant de nenes de l'hospici,
perquè no sé trobar, entre les flors marcides,
cap rosa que s'assembli al meu roig ideal.
LA COMPARA AMB LES FLORS, LES XIQUES BLANQUES NO LI AGRADEN.
NO TROBA EL SEU ROIG IDEAL.
 
El que busca aquest cor, profund com un abisme,
sou vós, Lady Macbeth, amb la tirada al crim,
un somni d'Èsquil nascut en la tempesta;
LES DONES QUE LI AGRADEN SÓN LES DONES DOLENTES, FORTES, AMBICIOSES, DOMINANTS.
LADY MACBETH ÉS PER A ELL LA SEUA DONA PERFECTA.

o a tu, immensa Nit, filla de Miquel Àngel,
que regires, tranquil·la, en positura estranya,
els teus encants forjats en boca de Titans!
COM NO POT TINDRÉ A LADY MACBETH
EL SEU IDEAL ES LA IMMENSA NIT DE MIGUEL ÀNGEL, AL IGUAL QUE LADY MACBETH.
ELL NEGA L'IDEAL DE BELLESA DE LA SEUA ÈPOCA.

LES FLORS DEL MAL X. L'ENEMIC❀

               

L'ENEMIC

La meva joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats
LA SEVA JOVENTUT VA SER UNA TEMPESTA FOSCA I EM CAL UTILITZAR LA PALA I EL RASCLET

 Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou les terres inundades
on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.
NO TE INSPIRACIÓ, ESTÀ TRIST, LI COSTA ESCRIURE POEMES.

Qui sap si les flors noves que somnio
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donarà puixança.

SIGNIFICA EL FRUIT DE LA SEUA INSPIRACIÓ, ESTÀ INTENTANT BUSCANT LA SEUA INSPIRACIÓ EN LA JOVENTUT.

—Dolor, dolor! Devora el Temps la vida
i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor
creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.

LA VIDA DEVORA EL TEMPS, ELLS SEMPRE VOL SER JOVE PERÒ NO POT SER AIXÍ, CADA VEGADA SOM MÉS VELLS I TENIM MENYS FORÇA PER A PODER LLUITAR AMB EL PAS DEL TEMPS.

LES FLORS DEL MAL IV. CORRESPONDÈNCIES. ❀

 
CORRESPONDÈNCIES.
 
La Natura és un temple de columnes vivents
que deixen anar, de vegades, paraules confuses;
l’home hi camina com per un bosc de símbols
que l’observen amb una mirada familiar. 
LA CORRESPONDÈNCIA ES UNA CORRESPONDÈNCIA DEL CEL.
EL CEL ÉS UN PARADÍS. 

Com llargs ressons que de lluny es confonen
en una tenebrosa i profunda unitat,
tan vasta com la nit i com la claredat,
els sons, els perfums i els colors es responen. 
SINESTÈSIA ENTRE ELS SONS, PERFUMS I ELS COLORS.

Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants,
dolços com l’oboè, verds com les prades
—i n’hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals,
RESOLUCIÓ: UN PERFUM A PÓLVORA ENS INSPIRA A LA MAGDALENA, EL COLOR VERD.

que s’escampen igual que coses infinites,
com l’ambre, com l’almesc, l’encens i el benjuí,
que canten els transports del cor i dels sentits.
UNA PERSONA PER LA SEVA APARICIÓ ENS INSPIRA UN COLOR.

El que ens explica Baudelaire és la correspondència que hi ha entre el cel i la natura. Per això l'ésser humà o el poeta, el qual es caracteritzat per tindre la capacitat de desxifrar els enigmes de la naturalesa, és l'encarregat de descobrir allò que se'ns amaga al voltant de símbols i connectar d'aquesta forma amb Déu o l'ideal Platònic.

LES FLORS DEL MAL II. L'ALBATROS❀

L'ALBATROS

 

Sovint, per divertir-se, les tripulacions
capturen els albatros, ocells grans de l'oceà,
que, companys indolents, segueixen el viatge
del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes.
Un cop els han deixat jaient damunt la fusta,
els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs,
arrosseguen feixucs les seves ales blanques
per sobre la coberta, com si es tractés de rems.
Viatger que volava... ara maldestre i indolent!
Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant!
Un li remena el bec amb una pipa curta,
l'altre es fa el coix i imita l'esguerrat!
El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
que coneix la tempesta i es mofa de l'arquer;
exiliat per terra, enmig de les xiulades,
les ales de gegant no el deixen caminar.

  
QÜESTIONS (PAU SETEMBRE 2010)
   
Comente el sentit del poema, tenint en compte els seus símbols.

Si prenem el poema com a punt de partida, expose les principals claus poètiques de Les flors del mal.

Importància de Baudelaire en la història de la poesia moderna.
Quatre quartets de versos alexandrins, de rima consonant en l'original i amb dos hemistiquis (6+6); Les tres primeres estrofes són descriptives i l'última és una al·legoria. Hi abunda l'oxímoron. Aquest poema no figurava en l'edició de 1857; apareix a la Revue française, l'any 1859. Jordi Llovet opina que va ser escrit recordant el viatge a l'illa Maurice realitzat el 1841]

Conta que la tripulació per a divertir-se capturaven albastros i es burlaven d'ells.

Relaciona al poeta en l'albastros. Ell es creu el príncep dels núvols però en la Terra és sols un marginat, un incomprés.