No seran mai, aquestes noies de vinyeta,
productes espatllats d'un segle decadent,
els peus amb borseguins, els dits amb castanyetes,
les que satisfaran un cor com el que tinc.
Deixo per a Gavarni, poeta de clorosis,
l'estol xiuxiuejant de nenes de l'hospici,
perquè no sé trobar, entre les flors marcides,
cap rosa que s'assembli al meu roig ideal.
LA COMPARA AMB LES FLORS, LES XIQUES BLANQUES NO LI AGRADEN.
NO TROBA EL SEU ROIG IDEAL.
El que busca aquest cor, profund com un abisme,
sou vós, Lady Macbeth, amb la tirada al crim,
un somni d'Èsquil nascut en la tempesta;
LES DONES QUE LI AGRADEN SÓN LES DONES DOLENTES, FORTES, AMBICIOSES, DOMINANTS.
LADY MACBETH ÉS PER A ELL LA SEUA DONA PERFECTA.
o a tu, immensa Nit, filla de Miquel Àngel,
que regires, tranquil·la, en positura estranya,
els teus encants forjats en boca de Titans!
COM NO POT TINDRÉ A LADY MACBETH
EL SEU IDEAL ES LA IMMENSA NIT DE MIGUEL ÀNGEL, AL IGUAL QUE LADY MACBETH.
ELL NEGA L'IDEAL DE BELLESA DE LA SEUA ÈPOCA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada